|
|
| Presentació del seminari |
|
|
| Presentació del seminari |
| EL EXTRAÑO VIAJE |
Si la carrera com a actor de Fernando Fernán Gómez està ja ben arrelada en la memòria del cine espanyol, la seua trajectòria paral·lela com a director continua sent només parcialment coneguda, fins i tot moltes vegades ignorada pel gran públic. No obstant això, ningú pot posar en dubte a hores d’ara que la seua tasca com a cineasta és una de les més atípiques, imaginatives i sorprenents en la història del nostre cine. Entre eixa nòmina de títols que porten la rúbrica de Fernán Gómez sobresurt especialment El extraño viaje, un film ignorat en el seu dia i hui considerat com un dels majors èxits de l'art cinematogràfic nacional. Una pel·lícula en què Fernán Gómez va preferir no col·locar-se davant de la càmera, potser per a desplegar amb major concentració una mirada, comprensiva i distanciada al mateix temps, cap als seus personatges utilitzant les eines d'un cineasta de primera categoria.
Poques pel·lícules en la història del cine espanyol concentren en tan poc espai (la plaça d'un poble) i temps (uns ajustadíssims noranta minuts) tal varietat de registres, tal gamma de colors i matisos, una visió tan calidoscòpica i precisa de les alegries i misèries de tot un món. Igualment destra a l'hora d'embastar una intriga policial (en la seua versió, tan nostra, del crim rural) que d'evocar les atmosferes tenebroses del conte gòtic, la inabastable cinta de Fernán Gómez llança també afilats dards contra la societat de la seua època i s'erigeix en un dels més acerats testimonis dels sons i malsons de l'Espanya franquista. Però en ella hi ha també espai per al sainet sagnant, la sarsuela paròdica, el més feridor humor negre o la reelaboració del tradicional cor grec per mitjà de l'oportuna inclusió dels paisans i cotilles de poble. Obra, per tot això, irrepetible, perfecte exemple d'un cine que pot ser cruel i gens complaent, però que també fa gala d'un compassiva afecció cap a uns personatges els actes dels quals no són més que lògica conseqüència d'allò que els uneix, la seua condició de víctimes. El nostre homenatge no és simplement un gest cortés cap a una figura clau del cine espanyol, sinó la reivindicació d'una gran pel·lícula que no ha perdut gens de la seua virulència. El extraño viaje, sota la seua aparença lleugera i sorneguera, es remunta a les altures de la tragèdia, una tragèdia a la mesura de la societat en què va fer la seua aparició una pel·lícula tan inclassificable i indòmita com esta.
|
| Roberto Cueto |
|
|
|
|
|
